Les conseqüències de la COVID-19, al marge de les sanitàries, estan essent desastroses a nivell social. El virus provoca més pobres que morts, però als pobres ningú els comptabilitza.
Els jutjats estan agilitzant els processos de desnonament acumulats durant l’estat d’alarma mentre les oficines d’habitatge, amb les portes tancades, es limiten a fer una atenció telefònica del tot estèril davant la greu situació. Desplegaments policials, més propis d’una operació antiterrorista, per deixar famílies al carrer, com els que vam veure al Carmel, a Còrcega 178 o al carrer Neopàtria 107. El dret a l’habitatge està essent vulnerat i els grans mitjans es dediquen a criminalitzar l’okupació.
Està permès que una empresa compri milers d’habitatges amb gent a dins i que els faci fora amb l’únic objectiu d’omplir-se les butxaques. Però si aquestes famílies entren a una casa buida per poder viure dignament, aleshores seran assenyalades com a criminals.
Els autèntics criminals són ells, però els seus crims estan emparats per la llei. Administradors de finques, portals immobiliaris i empreses d’alarmes de seguretat cada cop tenen més poder en el sector i una gran influencia en els grans mitjans amb l’objectiu d’orientar l’opinió publica en funció dels seus interessos.
Durant l’estat d’alarma, conscients de que l’aïllament domiciliari ens feia vulnerables, els grans mitjans es van dedicar a recitar cada dia el nombre de morts, infantilitzant-nos dient que “tot anirà be” i fent d’altaveu del discurs del govern com a única veritat, sense possibilitat a rèplica. Hem anat encaixant cops, un rere l’altre, sense poder-nos-hi tornar. Els drets i llibertats que fins ara havíem aconseguit estan essent entregats a canvi d’una seguretat totalment estèril que ningú ens pot garantir.
En algun mur de Sant Andreu ho posa ben clar: “El Miedo es el Mensaje”. Però la por es pot convertir en dues coses: submissió o rebel·lió.
Ens volen fer creure que la història del mitjans de comunicació es la historia de la llibertat d’explessió i de la pluralitat informativa. Res mes lluny de la veritat. L’objectiu dels mitjans no es un altre que el de crear una audiència passiva i acritica que accepti les coses tal com son. La informació, igual que l’habitatge, son tractats com a mercaderia en mans dels mes poderosos. Algú va dir una vegada: «Compte amb els mitjans de comunicació, perquè si no acabaràs estimant a l’opressor i odiant a l’oprimit». Per tant si els grans mitjans de comunicació pretenen criminalitzar a la gent que lluitem pel dret a l’habitatge, vol dir que anem pel bon camí.
Defensar la propietat privada i no defensar el dret a un habitatge digne és criminalitzar la pobresa i castigar al pobre només pel fet de ser-ho.
L’okupació no és un problema, sinó un símptoma. Si hi ha okupacions és perquè, per un costat, hi ha abundància i, per l’altre, misèria. Hem de tenir clar que no podem acabar amb el símptoma si primer no acabem amb la seva causa.
SINDICAT D'HABITATGE DE SANT ANDREU 
Deixa un comentari