Dos mesos després d’haver fet pública l’okupació del bloc #Llenguadoc74, presentem un relat més extens de les històries que l’habiten i d’aquelles que, mica en mica, ja van donant-li vidilla. Els pisos buidats per @Reale_Seguros, abans sense cap mena de gràcia ni encant, van agafant forma de llar. @llenguadoc74 ja té el seu propi compte de twitter i ara ens aturem, com algun article ja ho ha fet, davant algunes arestes més del fil que el @HabitatgeSTA va publicar llavors sobre tot el món de vida que s’amaga i es va fent en el dia a dia. Quines són, de nou, de vell i de bell, les històries que desafien i posen en joc el buit físic i humà de l’especulació? Qui és qui embruta i pinta de vida la màscara d’or de la façana de Llenguadoc?
La Cape
La Cape és una dona migrada, mare soltera, racialitzada i víctima de la violència i del racisme institucionals que les institucions patriarcals exerceixen a diari i amb total impunitat. És una persona molt persistent i totalment desencantada amb les institucions. Abans vivia de lloguer, però la casa va ser comprada per un especulador que va deixar de llogar els pisos de l’edifici.
Es va quedar llavors sense cap altra opció, doncs no va trobar cap alternativa assequible per la seva situació, i per això va decidir quedar-se okupant. Va acudir a Serveis Socials i Habitatge però cap d’aquestes institucions li va donar resposta a la seva necessitat bàsica d’habitatge. De fet, va ser les mateixes funcionàries de l’Oficina d’Habitatge qui van dir-li que es quedés com a okupa, ja que no li podien oferir cap altre habitatge. “És això o anar al carrer amb el teu fill petit”, li van dir.
En aquesta creuada va descobrir com les institucions, suposadament de benestar social, es posen per defecte al costat del capital i de l’especulador. Al cap del temps, sense opció a negociar amb el propietari, va arribar la data de desnonament. I davant la situació d’incertesa, ha decidit torna a okupar, aquesta vegada #Llenguadoc74. La Cape ha decidit okupar aquest bloc perquè vol aconseguir un lloguer social. Les condicions del seu antic pis impossibilitaven obtenir un lloguer d’aquest tipus. I aconseguir-ho significaria, per a ella, tornar a tenir estabilitat.
La Cape explica que és impossible aconseguir un lloguer assequible al mercat i que per això ha decidit optar per lluitar per un lloguer social. Considera que pot ser complicat per la falta d’implicació i ajuda per part de l’Oficina d’Habitatge, però que lluitant totes plegades ho podrem aconseguir.
La Flor
La Flor és una dona de 31 anys i fa poc que està vivint a Sant Andreu. Es dedica als audiovisuals i també ha treballat de teleoperadora a Serveis Socials. Abans vivia a Mallorca, d’on va marxar a causa de la mala situació laboral, tant en l’àmbit audiovisual com en l’hosteria arran de la COVID-19. “Allí nos quedamos sin opciones: si vivimos del turismo y no hay turismo todo se va al traste”, explica.
A Mallorca, la Flor ja havia okupat diferents vegades al camp. “Pel turisme i construcció a la ciutat hi ha moltes cases buides, però l’okupació està molt controlada. Entre això i els lloguers abusius i sense regular, la situació és insostenible”. Per altra banda, però, també va decidir venir a Barcelona per canviar d’entorn. Després de que unx amigux la convidés, no va dubtar en emprendre el viatge.
Fins ara estava vivint de pas en una casa que porta 10 anys okupada, i ara ha decidit okupar a #Llenguadoc74 per seguir construint el seu espai i la seva vida. “És un escàndol que dediquem tant de temps i esforç en estalviar diners per aconseguir un habitatge. Ens acumulem totes a les ciutats amb contaminació, amb espais molt reduïts que ens generen estrès i, a més, hem de pagar per viure així. No té cap sentit”.
La Flor considera que l’okupació és una via legítima per aconseguir un sostre i una forma de lluita en sí mateixa. “Tenint en compte com funciona l’especulació, els bancs, la propietat privada, la quantitat de cases buides i la quantitat de gent sense casa, crec que okupar és un deure. Per a mi, l’okupació és l’única manera que tenim de sobreviure i d’enfrontar-nos directament al seu poder, de deixar clar que l’habitatge és un dret”.
La Pilar
La Pilar és nascuda a Barcelona i té 72 anys. És una dona simpàtica, xerraire i amable. Va estar casada durant un temps i tenia un negoci, però el va perdre, i amb ell també la seva casa. Es va veure, llavors, obligada a viure amb la seva filla. Però a causa d’alguns problemes de convivència, es va veure davant l’única alternativa d’okupar.
Va estar okupant durant 10 anys entre els carrers Pujades i Ciutat de Granada, però va haver de deixar-ho perquè el propietari va vendre la finca i la nova propietat va esfondrar l’edifici. Aleshores, va haver de tornar a viure amb la seva filla, però la situació era insostenible.
En aquestes circumstàncies, va haver de dormir al carrer. Va trucar a Serveis Socials perquè li donessin un hostal o alguna alternativa i li van dir que no; que el que havia de fer era buscar-se un pis de lloguer. Però per a ella era impossible, perquè cobra només 400€. Habitatge tampoc mai l’ha ajudat. Fa 4 anys va sol·licitar de valoració a la Mesa d’Emergències i mai ha obtingut cap resposta. Cada any renova la sol·licitud i segueix en espera.
Davant a la falta de resposta de les institucions, la Pilar ha tornat a okupar, ara a #Llenguadoc74. El seu objectiu és aconseguir un habitatge social o de protecció oficial i està decidida a cedir el seu pis a qui ho necessiti quan ho aconsegueixi.
El Javier
El Javier té 30 anys, és de Colòmbia i és un home tímid i generós. Li agraden els animals i de vegades ajuda a la seva amiga Maria a passejar gossos. Va arribar a Espanya fa un any i mig, ja que per raons econòmiques va haver de marxar del país. Allà era molt complicat aconseguir feina i va decidir venir per buscar noves oportunitats i un futur per a la seva família.
En arribar, la seva amiga Maria el va allotjar al seu pis okupat d’ #ArtaEnLluita mentre ell aconseguia un lloc on poder viure. “També em va ajudar molt amb la feina, és molt difícil aconseguir mitjans per subsistir”. Per aquesta raó, rep mensualment l’ajuda alimentària de Serveis Socials. El seu propòsit és estudiar per poder treballar de qualsevol cosa i subsistir més autònomament.
A través de la Maria va conèixer el @HabitatgeSTA i va començar a participar. A conseqüència de les dificultats per poder accedir a un pis de lloguer, va entrar al projecte d’okupació de #Llenguadoc74.
“Per ara viuré sol, però quan desnonin a la Maria i a la seva filla vull que tornem a viure junts. Així podré tornar-li el favor que em va fer. A més, m’agrada compartir amb elles”, diu somrient. “Okupo perquè és la manera que he trobat per tenir casa, quan la meva situació sigui més estable m’agradaria poder llogar un pis i que vingués la meva família de Colòmbia” acaba, esperançat, el Javier.
La Jenny
La Jenny té 28 anys i una filla de 3 anys. És una noia molt alegre i empàtica, i, després d’haver-se separat, es va veure obligada a deixar l’habitació que li havien llogat uns coneguts que tenien el pis en venda.
Va rebre un avís per part de Serveis Socials: en un mes havia d’estar fora i no li podien donar cap alternativa, pel que s’havia de buscar una altra habitació. Però amb la seva condició, amb una nena petita i una gossa, li ha estat impossible trobar-ne una.
Va ser llavors que una amiga li va dir que anés al @HabitatgeSTA, i ho tenia clar: no volia una habitació lluny de l’escola de la seva filla ni tampoc es quedaria al carrer. Sense cap altre alternativa, ha decidit okupar a #Llenguadoc74 per donar-se una llar digna a ella i a la seva filla.
La Renata i el Cristian
La Renata i el Cristian són una parella de 35 i 33 anys que viuen amb un gat i un gos. Tots quatre venen de Bielorússia. La Renata és una dona tímida i intel·ligent, en Cristian es considera amable i just. Van haver de fugir de Bielorússia a conseqüència de posicionar-se políticament en contra de la dictadura de l’actual president. Per això, la policia els va dir: “Teniu un problema amb el govern, si no marxeu del país anireu a la presó de 3 a 5 anys” explica en Cristian.
“Teníem una bona feina, una casa de propietat, un cotxe… però vam haver de fugir per evitar la presó, doncs allà és molt dura i violenta. No ens va quedar altre, vam agafar el gos i el gat i vam marxar” exposen amb resignació. Al arribar a Barcelona van ser acollidxs a un bloc okupat del barri, on hi vivia el germà del Cristian i altres persones. “El meu germà ha estat crucial ja que ens ha ajudat molt amb els tràmits. Jo no sé castellà i ell m’ho ha traduït tot”.
Després de que un company els aconsellés, van començar a participar al @HabitatgeSTA. Mentrestant, al bloc on vivien va arribar una data oberta de desnonament que els va obligar a començar a buscar un altre lloc on viure. Aquest va ser el motiu que els va empènyer a formar part del projecte de #Llenguadoc74, així com del treball col·lectiu que hi ha darrere.
“Només volem un sostre. Si no tenim feina, aquesta és l’única manera d’aconseguir això tan bàsic. Per ara és complicat formar part del moviment polític entorn a l’okupació: com que no saps l’idioma no entens les assembles, has de demanar traducció… Per ara okupem per necessitat, però d’aquí un any qui sap!”, finalitzen somrient.
La Maria, el Carlos i l’Antonia
La Maria, el Carlos i l’Antonia són tres amigues de 28, 38 i 29 anys. La Maria ve de Sant Adrià i l’Antonia de Valladolid, però ja porten uns anys vivint a Sant Andreu. El Carlos és de Castelldefels però fins ara okupava a Gràcia i Vallcarca. A diferència de la resta, aquestes 3 amigues ja vivien fa mesos al bloc de #Llenguadoc74. Quan van ser desallotjades de la seva anterior casa, “La Torre”, la Maria i l’Antonia van decidir ajuntar-se amb el Carlos i okupar un dels pisos de Reale Seguros.
“Vam parlar amb el Carlos, el vam convidar a què s’afegís al nostre pla per okupar aquest pis i fins ara! D’aquí poc farem el primer any”, comenta l’Antonia. Tant la Maria com el Carlos van començar a okupar perquè volien emancipar-se dels seus pares. Però no només, sinó també, com l’Antonia, per reivindicar-se políticament contra el sistema i l’estructura capitalista d’accés a l’habitatge.
“No era només una manera de marxar de casa sinó que tenia i tinc clar que no estic d’acord amb com està estructurat el sistema en quant la propietat privada, i okupar és una manera de trencar aquesta dinàmica capitalista”, explica la Maria. “Tenir una casa dins del mercat immobiliari condiciona tot, dediques més hores a treballar que a fer allò que t’agrada. Jo no crec en això i no vull treballar per viure”.
El Carlos sap que volia okupar des de que tenia 15 anys, encara que no tenia gaire clar què significava. “Després vaig fer el Treball de Recerca de l’institut sobre okupació i va ser allà quan em vaig convèncer políticament”, recorda. Ara bé, tot i les raons polítiques, considera que la seva situació econòmica l’hauria portat a okupar en algun moment o altre. Per a ell, okupar és l’única via per seguir un estil de vida col·lectiu, que no el lligui tant el treball, a l’estrès i als diners, i així poder dedicar aquest temps a altres coses.
L’Antonia també tenia clar que volia okupar per raons polítiques. De fet, va marxar de la seva ciutat, Valladolid, amb un grup d’amics amb aquest objectiu. Allà era impossible i tots tenien interès, sobretot polític, per Barcelona. “És una decisió totalment política per a mi. Crec que la propietat privada és un robatori i que el sistema capitalista es sustenta en base de la propietat privada. No crec que l’habitatge hagi d’estar subjecte a les lògiques de mercat”, diu convençuda.
Ella considera que poder decidir okupar és també un privilegi davant de les persones que ho fan per necessitat i que es veuen “obligades” a fer-ho per tenir un sostre. De la mateixa manera, considera que és important que hi hagi diferents perfils i raons de persones que okupen, ja que això fa fort el moviment okupa. Tant per a l’Antonia, la Maria i el Carlos, okupar els permet portar un estil de vida en sense haver de situar al centre el treball assalariat. Tot i que totes tres treballen i l’Antonia es podria permetre un lloguer a Barcelona, volen seguir okupant.
L’Azarías i el Jan
L’Azarías i el Jan viuen junts. L’Azarías està okupant a #Llenguadoc74 des de fa 4 anys. Hi va entrar amb un grup de companyes, amb qui van decidir okupar tres pisos de la finca. Més tard van descobrir que el fet que hi hagués tants pisos buits al bloc no era casual, sinó que responia a un procés especulatiu i gentrificador de la propietat, que, forçant a les llogateres a marxar, pretén convertir l’edifici en una residència d’estudiants italianes. El Jan porta vivint pels voltants de Sant Andreu des de l’any 2010 i sempre li ha preocupat l’especulació i la precarietat habitacional. “Des de que tinc ús de raó, he intentat implicar-me en diferents formes de lluita que busquen acabar amb aquesta xacra”.
L’Azarías abans vivia okupant una casa abandonada i propietat de l’Ajuntament. Mitjançant un procés administratiu, l’Ajuntament els va desallotjar i a dia d’avui, quatre anys després, la casa continua estant només a disposició de les rates. L’Azarías va començar a okupar fa 8 anys perquè es va quedar a l’atur i sense diners per pagar un lloguer. Però sempre havia simpatitzat amb l’okupació, com una forma de vida més coherent amb les seves idees, i per això conclou: “No he acabat, he començat”.
El Jan va començar a okupar quan tenia 18 anys, ja que la situació a casa la seva família era insostenible. Cap dels dos podia pagar un lloguer i necessitaven un espai on viure des de la coherència. “Ni jo ni la gent del meu voltant teníem els recursos suficients com per a pagar un lloguer i de tenir-los tampoc estàvem d’acord en haver de pagar un preu tant alt per una necessitat bàsica quan, a més a més, un munt de cases i pisos els veiem buits i un munt de gent dormint al carrer i amuntegada en pisos. Em va semblar de sentit comú i justícia, doncs, entrar en una casa abandonada. I des de llavors he intentat no tornar a pagar per un sostre”.
Per l’Azarías, “l’okupació no és només una manera de tenir un sostre, sinó un acte polític amb què recuperar de les mans del capitalisme allò necessari per viure”. És un sistema que nega les necessitats més fonamentals per mitjà de la propietat privada (o pública), “excepte si li entregues la teva vida a la roda de producció-consum que l’alimenta i que perpetua el sistema de desigualtat econòmica i social en què vivim”.
Per al Jan, l’okupació també és una manera de denunciar la precarietat habitacional de manera directa i des de l’arrel. “No em sembla coherent que una cosa com és l’habitatge estigui en mans de persones concretes que l’acumulen i que especulen amb el que jo entenc com una necessitat sense la qual no es pot entendre la vida. Crec que és una bona manera d’afrontar conflictes d’aquest caire i una dinàmica molt sana que hauríem d’aplicar en molts dels àmbits de la vida que, desgraciadament, també es troben en una situació esperpèntica degut a les dinàmiques capitalistes d’aquesta societat”.
La Marta
La Marta té 30 anys i és de Bielorússia, d’on va arribar amb el seu amic Antón, i des de llavors ha viscut en una casa okupa. No té cap altre mitjà per poder viure a Barcelona i creu en l’okupació com una eina legítima i part de la vida activista.
No té la necessitat d’haver de guanyar diners per pagar un lloguer, sinó que ha optat per poder dedicar el seu temps al moviment polític que li interessa. Per això ara ha entrat a formar part del projecte col·lectiu de #Llenguadoc74.
SINDICAT D'HABITATGE DE SANT ANDREU 