Com ha estat la lluita de Pons i Gallarza

Aquest dissabte, el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu hem estat de celebració!

Finalment #NoHemMarxat de les casetes del carrer Pons i Gallarza. I no hem marxat perquè hem estat lluitant des de fa dos anys i mig per tal que les veïnes que viuen allà puguen continuar vivint a casa seva durant molts anys més.

La lluita de Pons i Gallarza ha estat dura, però ha valgut la pena: quan el desembre del 2017 van saber que l’hereu de les cases les havie venut, van decidir que això no havie de ser, necessàriament, un punt i final a la seva vida a Sant Andreu.
Tot i saber que la llei no estave de la seva part, la força de la raó sí que la teniven i pensaven comptar amb el suport de tot un poble.

Van decidir organitzar-se, de forma assambleària, horitzontal i van buscar suports al poble i a Barcelona. I a comarques.

Van anar al Sindicat de Llogateres on han participat de les seves lluites col·lectives i han col·lectivitzat la seva pròpia lluita.
Van participar en la creació del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, on han estat una part molt activa, no només lluitant pel seu cas, sinó també lluitant per tots els altres casos de la resta de companyes del Sindicat, teixint tot de lluites conjuntes.

Però no si van quedar aquí: van decidir explicar el seu cas a tot un seguit de col·lectius, organitzacions i associacions andreuenques que els van donar el seu suport, i així van sumar molt múscul, moltes idees i moltes veïnes a la seva causa: la lluita per un habitatge digne, amb un lloguer assequible en l’indret on volien continuar vivint, a pesar del que digués la llei, la justícia, la propietat i els polítics.

Es van organitzar contra tot un sistema capitalista i criminal amb el suport de les veïnes de Sant Andreu, les pobres, les que no tenen casa, les que no poden pagar un lloguer a preu de mercat, les que no tenen papers, ni feina legal, les que l’estat abandona, la policia atemoreix a cops i la justícia reprimeix i comdemna.

Han estat un exemple de tossuderia i persistència: els vermuts dels dissabtes al quiosc de la plaça Orfila, les encartellades pel poble i fora d’aquest, els tallers de pancartes, les assemblees pròpies i les dels col·lectius afins en els quals participen, les investigacions, la redacció de cartes, comunicats, manifestos i burofaxs, els articles escrits per als butlletins, la gestió del blog, els tuits, les reunions amb l’ajuntament i la propietat; dormint poc i acumulant cansament.

I això ho van pagar car:
per un costat, la propietat i la justícia van encausar-los i jutjar-los per tenir els contractes vençuts, per fer servir les seves cases per viure-hi, per injúries i per coaccions. I els van absoldre.
Per una altra banda, a nivell personal, hi va haver un desgast que va acabar amb un procés de mediació entre les pròpies veïnes que encara avui s’està produïnt.

I ni així van afluixar: uns companys solidaris van gravar un parell de documentals sobre el cas, van reunir-se amb la premsa (la del sistema i la de fora d’aquest), van anar d’excursió fora de Barcelona, van muntar actes a Vic, van organitzar un parell de manifestacions, més encartellades, pintades pel poble, es van projectar aquests documentals, van participar en xerrades… van ser incansables!

I una tarde si van tancar a la seu del districte de Sant Andreu i van exigir a l’ajuntament que intervinguès, ja que eren el únics que podien desencallar la situació.

I va funcionar: l’ajuntament va comprar les cases i en farà un projecte de masoveria urbana.

Finalment, dissabte passat ho vam celebrar totes plegades: va haver-hi parlaments de les veïnes i dels col·lectius d’habitatge, titelles per a la canalla, un cantautor molt divertit, un espectacle diabòlic i una barra solidària. I sobretot, sobretot, hi van estar les persones, les veïnes de Sant Andreu i les de Barcelona, les solidàries dels moviments socials, les companyes, les pobres, les anticapitalistes, les criatures, les dissidents, les okupes, les rebels i les desobedients, autòctones o migrades, les amigues, les famílies, totes juntes, barrejades, ballant, rient, plorant d’alegria i gaudint de la festa. I fins i tot hi eren les que ja no hi són, perquè continuen presents en les nostres vides, cada dia.

Aquesta victòria, ben merescuda, és de les veïnes del carrer Pons i Gallarza, i també ho és de totes aquelles companyes dels sindicats i, sobretot del moviment que lluite per un habitatge digne, a un preu assequible i que permeti a les veïnes quedar-se a viure allà on elles vulguen, sense haver de marxar mai més d’allà on elles decideixen crear el seu projecte de vida.

Les veïnes del carrer Pons i Gallarza finalment no marxaran de casa seva. I ens van avisar des del principi.
Enhorabona boniques!
22 de juny de 2020, al poble de Sant Andreu de Palomar (viejo mundo).